Breu història dels trasplantaments
Al segle VII a.C. el pioner de la medicina ayurvèdica, l’hindú Sushruta, ja va descriure les primeres tècniques de reconstrucció del nas després d’amputacions traumàtiques amb penjolls de la pell del front.
Al segle XVIII el escoces John Hunter, considerat el pioner de la cirurgia experimental, iniciar els seus primers estudis experimentals amb trasplantaments en individus de diferent espècie.
El francès Alexis Carrel a principis del segle XIX va realitzar diversos autotrasplantaments experimentals de ronyó, tiroides, cor i ovari entre gossos, sent d’especial interès els seus experiments en el desenvolupament de tècniques de sutura vascular, pel que va ser guardonat amb el premi Nobel de fisiologia el 1912.
El primer trasplantament renal amb alta supervivència es va efectuar a Boston l’any 1954 pel cirurgià Joseph Edward Murray, en dos bessons homozigots, el que va facilitar l’absència de rebuig immunològic. Va ser en aquesta dècada quan ja s’utilitzaven altes dosis de glucocorticoides per evitar els rebutjos.
A finals de 1967 a l’hospital Groote Schuur de Ciutat del Cap es va efectuar el primer trasplantament de cor a càrrec del cirurgià Christian Neethling Barnard, tot i que la supervivència va ser només de 18 dies.
L’any 1972 el suís Jean François Borel i col.laboradors dels laboratoris Sandoz van desenvolupar l’immunosupressor Ciclosporina, produint-se a partir de la dècada dels 80 un gran avenç en el tractament del rebuig amb una progressiva millora dels resultats de supervivència.
A Espanya el primer trasplantament d’òrgans va ser realitzat el 1965 pel doctor Josep Maria Gil-Vernet a Barcelona, realitzant un trasplantament de ronyó. L’any 1983 es va realitzar el primer trasplantament de fetge a l’Hospital de Bellvitge de Barcelona a càrrec dels doctors Carles Margarit i Eduard Jaurrieta. Al maig de 1984 es va realitzar el primer trasplantament de cor a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona a càrrec de l’equip de cirurgia cardíaca dirigit pel doctor Josep Maria Caralps. El primer trasplantament pulmonar es va efectuar el 1990 a l’Hospital Gregorio Marañón de Madrid a càrrec de l’equip de doctor Ramon Arcas.
Espanya, líder mundial en donació i trasplantament d’òrgans
L’any 2019 es van efectuar en el món 135.860 trasplantaments, dels quals a Espanya es van realitzar 5.449 trasplantaments d’òrgans sòlids, 3423 trasplantaments de ronyó, 1227 de fetge, 419 de pulmó, 300 de cor, 76 de pàncrees i 4 intestinals. A aquestes xifres s’haurien d’afegir els trasplantaments de teixits.
Espanya és líder mundial durant 28 anys consecutius, de donacions i trasplantaments d’òrgans, amb una taxa de donants de 48,9 per milió de població. Fins l’1 de gener de 2020 a Espanya s’han trasplantat 120.450 òrgans sòlids. En aquest moment el model espanyol és considerat com exemplar i imitat mundialment.
Quins tipus de trasplantaments es realitzen?
Autotrasplantament, autoempelt o trasplantament autòleg. Aquest tipus de trasplantament és quan el donant i el receptor són el mateix individu. S’utilitza preferentment per preservar teixits davant l’eventualitat de rebre teràpies agressives com quimioteràpia, radiacions etc. Per exemple, teixit hematopoètic, semen, etc.
El trasplantament singènic o isotrasplantament és el que es realitza en individus que són genèticament idèntics (univitel·lins). El donant és genèticament idèntic a el receptor. (germans bessons univitel·lins).
Alotransplantement és el trasplantament que es produeix en individus de la mateixa espècie però que no són genèticament idèntics. Cal buscar la màxima compatibilitat possible i recórrer al tractament anti rebuig amb fàrmacs immunosupressors. La gran majoria dels trasplantaments que es realitzen pertanyen a aquest grup.
Xenotrasplantament o xenogènic és el trasplantament on el donant i el receptor són de diferent espècie. Un exemple d’aquest tipus de trasplantaments són els receptors de pròtesis valvulars biològiques de cor, on el donant pot ser el porc o la vedella. A l’estar prèviament tractades perden el poder antigènic i no necessiten tractament immunosupressor.
Quins òrgans i teixits es poden trasplantar?
Es poden trasplantar òrgans sòlids i teixits.
Actualment es poden trasplantar 6 òrgans sòlids vitals:
Ronyó. És l’òrgan més trasplantat amb supervivències superiors als 35 anys.
Fetge. Ocupa el segon lloc en nombre de trasplantats, amb supervivències superiors als 21 anys.
Cor. És el tercer òrgan més trasplantat amb supervivències superiors als 22 anys.
Pàncrees. Ocupa el quart lloc i supervivències superiors als 18 anys.
Pulmó. Supervivències superiors a 14 anys.
Intestí. És el trasplantament més recent amb supervivències fins al moment de més de 7 anys.
Teixits que es poden trasplantar:
Teixit ocular
Teixit vascular
Teixit valvular
Teixit musculoesquelètic
Pell
Membrana amniòtica
Cèl·lules progenitores de l’hemopoesi
Teixits i cèl·lules per a teràpies gèniques i regeneratives
Trasplantaments autòlegs de teixits, com semen, teixit ovàric, calotas cranials, etc.
Illots pancreàtics
Trasplantaments de teixits compostos com mans, cara, braços, cames, etc.
La procedència dels òrgans trasplantats
DONANT VIU
En aquest cas es pot trasplantar part d’un òrgan com el fetge o un ronyó. El teixit ossi, membrana amniòtica, cultius cel·lulars i cèl·lules progenitores de l’hematopoesi també poden tenir la seva procedència de donant viu. Aquesta possibilitat es limitarà a persones adultes i sanes, que siguin compatibles amb els receptors
PACIENTS EN SITUACIÓ DE MORT CEREBRAL
Verificada mitjançant electroencefalografia i verificada per tres metges. Es poden mantenir les constants vitals mitjançant tècniques artificials com circulació extracorpòria, respiració artificial, fins al moment de l’extracció per al posterior trasplantament.
DONANTS EN ASISTOLIA O A COR PARAT
El donant que mor en un hospital en asistòlia. Són pacients que moren fonamentalment en els serveis d’urgències per parada cardiorespiratòria i de forma immediata és traslladat a unitats específiques per a realitzar l’extracció dels organs que siguin viables per trasplantar.
Donar òrgans, un acte de generositat que salva vides
En aquest aspecte és important conscienciar a la ciutadania en la donació d’òrgans ja que l’objectiu és “salvar vides”. Actualment un 4,2% dels trasplantaments corresponen a donacions arran d’accidents de trànsit, xifra que en els últims anys s’ha anat reduint per la disminució d’accidents mortals, passant d’ocupar el primer lloc de donants a 1992 on representava gairebé un 43% fins a l’actual d’aproximadament el 14%. Situació que s’explica per la seguretat actual dels automòbils, utilització de casc en els motoristes, modernització de carreteres, implantació de la Llei de Seguretat Vial i campanyes informatives.
A Espanya l’organisme coordinador dels trasplantaments és l’Organització Nacional de Trasplantaments (ONT) pertanyent a el Ministeri de Sanitat. Segons aquest organisme cada donant representa de mitjana 30,8 anys de vida per a aquelles persones que reben el trasplantament. Actualment i gràcies al millor procés en la selecció entre donant i receptor, les actuals tècniques quirúrgiques i els nous tractaments immunosupressors s’han aconseguit unes taxes de supervivència molt importants.
És important conscienciar a la ciutadania, i com ens recorda l’ONT, els trasplantaments allarguen la vida, però sobretot afegeixen vida als anys. Espanya és el país amb més possibilitats d’accedir a un trasplantament, això ens ha d’omplir de satisfacció, però també és un incentiu per a no abaixar la guàrdia i continuar sent pioners en aquest important repte.
Vull ser donant, què he de fer?
Podem fer-nos donants simplement comunicant-ho als familiars o incloure’ns en un registre de donants que l’administració ens posa al nostre abast. Les diferents administracions autonòmiques i centrals donen accés a aquests registres i fins i tot podem imprimir el nostre propi carnet de donant de forma immediata.
Doctor Joan Francesc Hernández Terradas
Coordinador Mèdic de Grans Comptes
Direcció de Gestió del Mutualista