Entrevista | La reincorporació laboral després d’un trasplantament renal

Tot i que no ho sembli, el 10% de la població mundial pateix alguna malaltia renal crònica, però no acostumen a adonar-se fins que la malaltia no es troba prou avançada i els únics camins que queden per transitar són la diàlisi o el trasplantament de ronyó.

Manel Martínez, Cap de la Unitat de Neteja Viària en l’Àrea de Producció i Serveis de l’empresa Serveis Medi Ambient, S.A, ens explica la seva història de superació personal després de patir una malaltia renal crònica i haver de sotmetre’s a un trasplantament renal.

Apassionat de la música, triatleta i gran professional, ens ofereix el seu testimonial i ens explica com és la seva vida i la reincorporació al seu lloc de treball després d’un trasplantament d’òrgan exitós.

Abans que ens expliquis la teva experiència de superació personal, ens agradaria conèixer-te una mica més.

Soc Manel Martínez, tinc 42 anys i des de fa gairebé 21 anys treballo a l’empresa Serveis Medi Ambient, S.A, entitat que presta serveis de recollida de residus i neteja viària a la ciutat de Sabadell des de fa més de 40 anys.

Vaig néixer a Sabadell i les meves principals aficions són l’esport i la música. Des de ben petit la música ha estat una de les meves grans passions. Toco la guitarra i he format part de diverses bandes musicals.

Dels múltiples i significatius canvis que has experimentat al llarg de la teva trajectòria personal i professional, hi ha un que marca un abans i un després en la teva vida: el moment en que et detecten que pateixes una malaltia renal crònica. Com va començar la malaltia? Quan i com te la van detectar?

Tot va començar l’any 2014, d’una manera pràcticament anecdòtica. En aquell moment portava un parell d’anys practicant esport; feia bicicleta i participava en algunes curses de bicicleta de carretera. Feia una cursa diumenge, però patia una mica de cansament, motiu pel qual vaig visitar a la meva metgessa de capçalera. Volia demanar-li un inhalador i fer-me una petita revisió la setmana d’abans. La veritat és que sempre havia patit problemes de respiració i havia fet servir inhaladors.

Una vegada a la consulta, la metgessa em va prendre la tensió i va detectar que tenia la tensió molt alta. Arrel d’aquí em van fer unes analítiques. Al cap de dos dies, la metgessa em va trucar dient que alguna cosa no anava bé. Quan vaig rebre la notícia, no vaig esperar i em vaig apropar al servei d’urgències. Aquest va ser el punt d’inici de la meva malaltia. És cert que era una persona que anava molt de bòlid, amb un ritme de vida accelerat i amb pocs moments de tranquil·litat. Tenia episodis de migranya i cansament, però ho associava tot al ritme frenètic que duia i a l’estrès laboral.

La malaltia dels ronyons s’anomena la “malaltia silenciosa” perquè acostuma a no presentar simptomatologia. Hi ha molta gent que, fins que no es troba en un nivell molt avançat ,no se’n adona que la pateix.

En què consisteix la malaltia renal que paties?

La Nefropatia per IgA és un trastorn renal en el que els anticossos, anomenats IgA, s’acumulen en el teixit del ronyó. Aquests són provocats per les pròpies defenses provocant que els ronyons no funcionin correctament. Es tracta d’una malaltia autoimmune.

Què vas pensar en el moment del diagnòstic, quan vas saber que havies de ser sotmès a un trasplantament de ronyó? Com vas viure i encaixar la notícia?

Després d’un seguit de proves, arriba el moment fatídic que ningú espera. T’asseuen a una sala i et diuen que pateixes una malaltia renal, que serà crònica i que l’única solució és un trasplantament de ronyó. Un mai no ho espera i ho rep, en un primer moment, no amb por, però sí amb neguit i preocupació.

La part psicològica juga un paper molt important. L’adopció d’una actitud positiva és primordial. Quan em van diagnosticar la malaltia, vaig tenir un dia de negació, en el que vaig preguntar-me perquè això em passava a mi. A partir del segon, vaig entrar en fase d’acceptació.

Quan escoltes la paraula trasplantament, et sembla una paraula molt impactant amb conseqüències molt greus. Quan ho valores en perspectiva, t’adones que hi ha un gran desconeixement sobre les seves implicacions reals. Avui dia, gràcies a la medicina avançada, el que sembla molt greu, ho és, però hi ha solucions i opcions de seguir gaudint d’una bona qualitat de vida.

Quin va ser el procés pel que vas  haver de passar des de que et van informar que necessitaves un nou ronyó fins el dia del trasplantament? Com va ser l’espera fins rebre un nou ronyó?

En el moment en que et diuen que pateixes una malaltia renal crònica, i que acabarà en un trasplantament de ronyó, comença la compte enrere. En el meu cas no vaig haver de ser sotmès a diàlisi, un dels procediments pels quals han de passar gairebé la majoria de persones que pateixen una malaltia renal abans de trobar un ronyó compatible. En aquest sentit, vaig tenir la gran sort de tenir moltes persones, entre elles, tota la meva família i el meu entorn més proper, que estaven disposades a donar-me un dels seus ronyons.

A partir d’aquell moment va començar tot un procés que es va allargar en el temps i va derivar en un trasplantament renal. Quan em van detectar la malaltia, els meus ronyons funcionaven al 18%. Vaig evitar diàlisi però, per protocol mèdic, va ser convenient esperar a que aquests ronyons s’anessin “consumint”.

Els metges van preveure que trigaria més o menys un any pel trasplantament. Finalment, van ser dos anys i mig. Durant l’espera, entren en joc la nutrició, l’activitat física i, en general, els bons hàbits. El procés d’aquests dos anys i mig van ser com unes piles que s’anaven descarregant. Tenia menys energia, menys força, menys bateria.

Al final del procés, els meus ronyons funcionaven al 12%, moment en el que el nivell de cansament era major. Tot i així, ho vaig viure amb ganes de que arribés aquell moment, sabent que el transplantament seria una nova càrrega d’energia.

  • “Una de les coses que més m’omple d’orgull és que, tant el meu entorn familiar com els meus amics, van oferir-me la seva ajuda. Quan comences des d’aquest punt de partida, la visió és diferent”

Després de moltes proves i protocols molt exigents, la teva germana va resultar compatible i va optar per ser donant en viu. En quin moment la teva germana decideix ser donant d’un dels seus ronyons? Com reps la notícia?

Des del punt de vista mèdic, la millor opció és el trasplantament d’un òrgan d’un donant viu. Existeixen evidències científiques que el trasplantament renal de donant viu ofereix millors resultats. Això és pel fet que presenta menys complicacions tant en el postoperatori com en l’evolució a llarg termini, al mateix temps que ofereix menors complicacions i millors resultats, proporcionant una major qualitat de vida.

Tot i el recolzament per part del meu l’entorn més proper, i sabent que tenia a disposició a persones que m’estimaven i volíem ajudar-me a superar la malaltia, la meva germana era una persona jove amb la que la comptabilitat genètica era molt més alta. Ella no ho va dubtar en cap moment; li estaré eternament agraït.

Què li diries a algú que té dubtes o por de ser donant?

Jo només puc posar l’exemple de la meva germana. Lògicament, a ningú li agrada haver de passar per un seguit de proves, sotmetre’s a una intervenció quirúrgica amb les seves possibles complicacions, però pensem que amb un ronyó es pot viure amb una bona qualitat de vida. La persona que dona l’òrgan no es converteix  automàticament en una persona malalta.

El donant viu renal únicament haurà de dur a terme una vida saludable per no augmentar el seu pes i tenir controlats els factors de risc cardiovascular (sucre, colesterol, pressió arterial). Tanmateix, haurà de ser controlat de manera periòdica per diagnosticar precoçment patologies com la diabetis o la hipertensió. Haurà de realitzar-se una analítica i una visita anual de control.

La possibilitat de que una persona, coneguda o no, pugui tenir una segona oportunitat de vida com a conseqüència d’un fet sobrevingut, et fa sentir un grau de satisfacció immens. Jo només puc fer que animar a la gent.

entrevista-Manel-02
  • “La donació d’òrgans és l’acte més altruista i solidari que es pot arribar a fer en aquesta vida; és regalar  vida, oferir una segona oportunitat de viure a una persona”

Trasplantar un òrgan suposa salvar una vida, aconseguir que una persona continuï sumant dies de qualitat. Però la lluita dels trasplantats no acaba després de rebre l’alta mèdica, sinó que continua durant la resta de les seves vides. Com és la reincorporació en el dia a dia després d’un trasplantament renal? I, més concretament, com va ser la reincorporació laboral?

Des del moment de trasplantament, hi ha un procés de recuperació física amb una medicació crònica molt agressiva, però també un procés de recuperació psicològica. El trasplantament renal va ser una càrrega d’energia de les meves bateries. Tenia l’energia molt debilitada i el trasplantament va ser un impuls per tornar a començar.

Vaig estar tres mesos de baixa abans d’incorporar-me a la feina. La reincorporació no és ni ha de ser traumàtica. La medicació que vaig prendre després del trasplantament és immunosupressora, això vol dir que em va deixar sense defenses. Durant els primers mesos, vaig haver d’anar a treballar amb mascareta, sobretot en espais amb molta afluència de gent. Al treballar en un sector on hi ha residus, les primeres setmanes vaig haver d’evitar algunes exposicions.

L’empresa va adaptar el lloc de treball a l’estat de salut i les capacitats en les que em trobava en aquell moment. Quan hi ha un trasplantament,  hi ha unes limitacions que cal tenir en compte, tenint en compte si la feina és o no física. Cal dir que, des d’un bon començament, vaig tenir el suport per part dels serveis de prevenció de l’empresa, els quals em van facilitar els equips de protecció necessaris.

T’has trobat amb alguna mena d’impediment a nivell laboral?

En el meu cas, a banda d’evitar l’exposició a certs riscos, no vaig tenir cap mena d’impediment. La reincorporació va ser òptima i efectiva. L’adaptació al lloc de treball no ha de ser diferent a la de qualsevol altra limitació que pugui derivar d’una malaltia. En el meu cas, l’empresa va entendre la meva situació i em va oferir la seva ajuda en tot moment.

Ens podries donar alguna recomanació o hàbit de vida saludable que es pugui adoptar després d’un trasplantament renal?

El trasplantament no acaba en la cirurgia. El compromís del pacient ha de ser: prendre la medicació, mantenir una vida saludable amb una bona alimentació, practicar exercici físic i tenir una actitud positiva.

  • “La nutrició, l’activitat física i la salut emocional són factors clau en l’adopció d’una vida saludable; em van ajudar molt en la recuperació”

Després d’un llarg procés de recuperació, arriba el moment de la reincorporació laboral. En aquests casos, resulta de vital importància que les empreses sàpiguen gestionar el període d’adaptació transitòria al qual es veu sotmès el treballador/a, adquirint el compromís de facilitar la reincorporació laboral de manera segura.

Indubtablement, els serveis de prevenció d’empresa juguen un paper importantíssim en aquesta etapa. També els equips i tècnics en prevenció i de vigilància de la salut del servei de prevenció aliè, que poden ajudar a l’empresa assessorant-la sobre l’adaptació del lloc de treball.

En la teva opinió, què creus que haurien de tenir en compte les empreses, amb l’objectiu de minimitzar els efectes derivats de la incapacitat temporal i millorar la tornada a la feina en les millors condicions possibles?

Sota el meu punt de vista, és molt important que les empreses adoptin una actitud d’escolta activa, a més de fer una feina d’assessorament i acompanyament. Cal que les empreses sàpiguen escoltar a través de les denominades entrevistes de retorn, que coneguin la malaltia, les circumstàncies i quines són les capacitats del treballador/a. A partir d’aquí, caldrà adaptar les tasques i les condicions de treball a les capacitats del treballador/a. Recolzar a la persona malalta i oferir-li les eines necessàries.

La reincorporació laboral del treballador/a suposa intentar crear un entorn saludable, evitant que el treball perjudiqui a la seva salut, i que aquest sigui un retorn efectiu, on pugui exercir el seu treball de manera adequada i segura. El servei de prevenció de l’empresa em va fer les preguntes necessàries, oferint-me, fins i tot, més coses de les que jo necessitava. Amb una mascareta com a mesura de protecció i evitant certes exposicions va ser suficient.

Consideres que la promoció d’hàbits saludables i la participació dels empleats en programes de salut per part de l’empresa juguen un paper important en aquests casos, amb la finalitat de facilitar la recuperació i la reincorporació laboral?

Sens dubte, ho veig necessari. Ara t’estic parlant com a trasplantat de ronyó, però et diria lo mateix com a persona que practica esport a diari. Les empreses han de promoure i implementar un seguit d’accions centrades en les necessitats dels empleats, fent més saludable tant l’àmbit de treball com els hàbits dels seus empleats dins i fora de l’entorn laboral. Cal que les organitzacions es preocupin de manera activa i contínua per la salut dels seus empleats.

Un model d’empresa  que forma als empleats a gestionar l’estrès, les emocions, a millorar el clima laboral, a prevenir lesions i ensenyar-los a pensar i actuar saludablement per aconseguir un major rendiment. Una empresa saludable promou la flexibilitat, la felicitat, el lideratge compartit, a més de valorar i fer créixer a les persones que formen part d’ella.

  • “Una empresa saludable ajuda als empleats a gestionar l’estrès, les emocions, a millorar el clima laboral, a prevenir lesions i ensenyar-los a pensar i actuar saludablement per aconseguir un major rendiment”

 

No valorem la salut fins que la perdem. Cal prendre consciència i adoptar hàbits de vida saludables. Al cap i a la fi, només tenim una vida, i l’hem de cuidar. A vegades adoptem certs costums de vida com a normals, però cal prendre consciència. Jo sempre tenia la sensació que era immortal, que mai no em passaria res dolent. I en aquell moment, aprens que la salut no vindrà sola, que cal acompanyar-la d’uns hàbits de vida saludables.

Sabem que formes part de Deporte & Trasplante España, associació esportiva que té la finalitat de fomentar l’activitat física i esportiva de les persones trasplantades. Com va sorgir el formar part? 

Existeixen moltes associacions de suport per a trasplantats, la majoria destinades a donar suport psicològic i d’acompanyament, però també hi ha associacions que es dediquen a transmetre els beneficis que té l’activitat física i l’esport en la malaltia.

En aquest aspecte, vaig descobrir Deporte & Trasplante España, una organització sense ànim de lucre que té com a objectius conscienciar a la societat sobre la importància de la donació d’òrgans, medul·la òssia i sang, transmetre un missatge d’esperança a totes les persones que estan passant per una malaltia i requereixen d’un trasplantament, així com fomentar i promocionar la salut i l’esport en les persones trasplantades. Una associació que anima a qualsevol persona trasplantada i/o donant, que practiqui activitat física i que faci de l’esport la seva forma de vida.

Jo, que prenc molta medicació (9/10 pastilles diàries), l’esport s’ha convertit en la meva millor medicina; m’ajuda tant física com psicològicament. De tota manera, és important tenir present que no es pot fer esport sense seguiment mèdic. Cal que la persona faci proves d’esforç.

manel_trasplante
  • “L’esport s’ha convertit en la meva millor medicina, ja que m’ajuda tant física com psicològicament”

Des de la seva aparició, les impressores 3D han estat de gran ajuda a la medicina creant des de pròtesis funcionals fins a ossos a mida, però els científics volen anar més enllà. El nou desafiament de les impressores 3D és crear òrgans humans que es puguin imprimir, a través de les quals s’acabaria no només amb les interminables llistes d’espera per als trasplantaments, sinó també amb la majoria de casos de rebuig. Creus que la tecnologia es presenta com aliada de la salut en els casos de trasplantaments d’òrgans?

Una persona com jo, que depèn d’un òrgan per poder viure, diposita totes les seves esperances en la investigació i els avanços en la medicina. Durant la vida d’un malalt renal crònic, poden haver diversos trasplantaments, amb el seu corresponent perill de rebuig.

Amb la tecnologia aplicada a la salut, s’acabarien les interminables llistes d’espera i s’evitarien les taxes de rebuig. En el meu cas, tinc un ronyó trasplantat, però la seva vida no és indefinida. Té una durada mitjana de 20/30 anys. Per tant, necessitaré un nou ronyó al llarg de la meva vida. Els òrgans artificials són una de les coses a les que m’aferro.

L’altre dia llegia una notícia: “els donants disminueixen a causa de la reducció dels accidents de trànsit”. Cal investigar, cal trobar noves solucions. 

No volem finalitzar aquesta trobada sense abans recordar que Espanya és líder mundial durant 28 anys consecutius de donacions i trasplantaments d’òrgans, amb una taxa de donants de 48,9 per milió de població.

El testimonial de Manel mostra que hi ha vida, i vida de qualitat, després del trasplantament. El camí no sempre és fàcil, posant-lo a prova en moltes ocasions, però sempre s’extreu alguna aspecte positiu de les adversitats.

La seva història de superació és només una de les moltes que existeixen. Segones oportunitats que ens recorden la importància de continuar batent rècords i augmentant el nombre de donacions.